Omphalotus olearius
Bolet d’olivera
Tot el carpòfor és taronja, incloses les làmines i el peu; sol créixer en feixos sobre oliveres o arrels de planifolis.
Tots els bolets
Pleurotus ostreatus
Gírgola
Pleurotus ostreatus · foto de Dominicus Johannes Bergsma
CC BY-SA 4.0 · imatge orientativa; verifica tots els tretsLa gírgola (Pleurotus ostreatus), en castellà seta de ostra, és un bolet comestible que surt a la tardor i a l’hivern en bosc de ribera i boscos de planifolis, fins a 1.800 m d’altitud. Bolet de fusta en forma de petxina, amb làmines blanques decurrents i peu lateral molt curt.
Altres noms catalans: orellana, auriana, gírgola d’ostra · En castellà: seta de ostra
Fitxa actualitzada el 24 de setembre del 2026.
Lectura de camp
Com reconèixer la gírgola
La gírgola, també anomenada orellana o auriana, és un bolet que creix directament sobre la fusta. Sol formar diversos barrets imbricats, com prestatges, sobre un tronc o una soca de planifoli. El barret fa de 5 a 20 cm i té forma de ventall, de petxina o d’ostra, amb el marge incurvat de jove; el color va del gris blavós al gris bru, el beix o gairebé el blanc. Gira’l: les làmines són blanques o de color crema, atapeïdes, i baixen molt cap al punt d’inserció. El peu és molt curt, lateral o absent, blanc i sovint pilós a la base. La carn és blanca, gruixuda prop de la inserció i més prima al marge, i l’olor és suau i fúngica, de vegades lleugerament anisada.
El color canvia amb la temperatura i amb la soca, i els exemplars de temps suau poden ser molt pàl·lids; amb l’edat, la carn es torna més fibrosa o coriàcia. Tampoc no n’hi ha prou que creixi sobre fusta: altres bolets de soca, alguns de tòxics, també surten en grups sobre troncs. Comprova en cada exemplar la forma, les làmines, el peu i el color de la carn.
- Barret
- En forma de ventall, petxina o ostra, de gris blavós a gris bru, beix o gairebé blanc; marge inicialment incurvat.
- Himeni
- Làmines blanques o crema, atapeïdes i profundament decurrents cap al punt d’inserció.
- Peu
- Molt curt, lateral o absent; blanc i sovint pilós a la base.
- Carn i tacte
- Blanca, gruixuda prop de la inserció i més prima al marge. Tendra de jove; més fibrosa o coriàcia amb l’edat.
- Olor
- Suau i fúngica, de vegades lleugerament anisada.
- Color
- Gris, bru grisenc, beix i blanc crema.
- Variació
- El color depèn de la temperatura i de la soca; els exemplars de temps suau poden ser molt pàl·lids.
Identificació responsable
Amb què es pot confondre la gírgola
Atenció: hi ha confusions possibles amb espècies tòxiques.Verifica tots els trets abans de consumir-ne cap exemplar.
Gírgola o bolet d’olivera: com no confondre’ls
La confusió que cal descartar és amb el bolet d’olivera (Omphalotus olearius), que també creix en grups sobre fusta. És taronja de dalt a baix, amb les làmines, el peu i la carn també taronges; té un peu curt però definit, excèntric i fibrós, i forma feixos sobre oliveres, alzines o arrels de planifolis. Causa vòmits i diarrees intensos que poden requerir atenció mèdica. Cap gírgola no és taronja per dins: si les làmines o la carn tenen tons taronja, descarta l’exemplar. La gírgola pulmonada (Pleurotus pulmonarius) és comestible: és més pàl·lida i prima, i surt sobretot a l’estiu; separar-la de la gírgola pot requerir microscopi o una anàlisi d’ADN.
Pleurotus pulmonarius
Gírgola pulmonada
Més pàl·lida, prima i termòfila, amb fructificació principalment estival; separar les dues espècies pot requerir microscòpia o ADN.
Perfil ecològic
On trobar gírgoles i quan surten
Les gírgoles són bolets de fred: surten de setembre a febrer, tenen el pic al novembre i al desembre, i el gener encara és un bon mes. Creixen sobre troncs, soques i branques de planifolis morts o debilitats, sobretot de pollancre, àlber, faig, salze, vern i om, des del nivell del mar fins als 1.800 metres. Busquen indrets frescos, protegits i ombrívols: boscos de ribera, fondalades, parcs i arbres vells. El tipus de sòl no hi influeix; el que importa és que la fusta i l’aire siguin humits.
Com que depèn de la fusta més que no pas del bosc, el perfil de l’espècie encaixa amb gairebé tot el país: els Pirineus i el Prepirineu, la Catalunya Central, les serralades costeres i prelitorals, l’Empordà, el Montseny, els Ports i els sistemes interiors. El mapa, però, no veu la fusta morta: un bosc de planifolis compatible no vol dir que hi hagi els troncs adequats. Són zones amb hàbitat compatible, no punts de collida.
La gírgola surt quan les pluges rehidraten a fons troncs i soques, sovint després d’un descens de temperatura, amb temperatures d’entre 6 i 17 °C i nits fredes o fresques. Pot sortir abans o després d’un episodi de fred i tolera el fred lleu, però les gelades fortes o persistents l’aturen. La calor en redueix la sortida, i la sequera i el vent sec, que asseca la fusta i els bolets, la tallen.
- Hàbitat principal
- Bosc de ribera i boscos de planifolis
- Altitud
- 0–1800 mBoscos de ribera, fondalades, parcs i arbres vells
- Orientació
- Indrets frescos i protegits
- Sòl
- No s’ha d’utilitzar com a porta ecològica · no determinant · no aplicable directament
- Temperatura
- 6–17 °C · humitat alta
- Després de ploure
- Amb uns 50 mm caiguts entre 8 i 21 dies abans comença a sortir; amb 95 mm, surt amb força.
- Què ho pot frenar
- Vent sec, calor o dessecació del substrat
Activitat potencial
possiblemoderadabonapicMes emmarcat: mes actual
El calendari es llegeix segons l’altitud: a 1800 m va uns 27 dies avançat i a 0 m uns 27 dies endarrerit respecte als 900 m.
Més detall de l’hàbitat, el sòl i el clima
- Arbres associats
- Populus nigra, Populus alba, Fagus sylvatica, Salix alba, Alnus glutinosa i Ulmus minor
- Humitat del sòl
- Fusta humida i aire humit
- Substrat
- Fusta de planifoli en descomposició
- Ombra
- Mitjana a alta
- Sequera
- Molt desfavorable
- Vent
- El vent sec desseca ràpidament els carpòfors
- Humitat prèvia
- Molt important
- Temperatura després
- Fresca
El mapa no pot saber on hi ha fusta morta; la presència de boscos de fulla ampla només n’ofereix una orientació general.
Bosc i territori
Mapa d’hàbitat de la gírgola a Catalunya
És un mapa dels terrenys on l’espècie podria créixer, no una lectura de les condicions d’avui. El blau indica boscos on el terreny encaixa amb l’espècie; no confirma que hi hagi bolets.
PirineusMapa de la gírgola avuiTipus de bosc0–1800 mNo s’ha d’utilitzar com a porta ecològicaDades de bosc, altitud i sòlObservacions històriques agrupades per zona
Valor gastronòmic i seguretat
La gírgola a la cuina
La gírgola té un gust suau i umami, lleugerament anisat en alguns exemplars, i una textura carnosa i fibrosa; el peu pot ser tenaç. El consens micològic la considera un bon comestible, fàcil d’integrar en plats de cada dia: a la planxa, saltada, en arrossos i en guisats.
Retira la base dura i les restes de fusta, i separa els barrets perquè es coguin igual. Cou-la fins que quedi tendra. No mengis exemplars silvestres sense haver descartat les espècies de fusta semblants, sobretot el bolet d’olivera.
Segons l’ACSA, els bolets s’han de guardar a la nevera, entre 1 i 4 °C, i cuinar d’un a tres dies després de collir-los. Si vols conservar gírgoles més temps, congela-les un cop saltades o deshidrata-les per fer-ne brous.
- Sabor i aroma
- Suau, umami i lleugerament anisat en alguns exemplars.
- Textura
- Carnosa i fibrosa; el peu pot ser tenaç.
- On funciona millor
- Abans de menjar
- Retireu la base dura i les restes de fusta.
- Separeu els barrets perquè es coguin uniformement.
- Cuineu-la fins que quedi tendra.
- Com conservar-lo
- Saltada i congelada
- Deshidratada per a brous
Noms
Noms de la gírgola en català i castellà
- Català
- Gírgola · orellana · auriana · gírgola d’ostra
- Castellà
- Seta de ostra
- Nom científic
- Pleurotus ostreatus
Preguntes freqüents
Preguntes sobre la gírgola
Com es diu la gírgola en castellà?
En castellà, la gírgola es diu seta de ostra. El nom científic, Pleurotus ostreatus, és el mateix en totes les llengües.
La gírgola és comestible?
Sí: és un bolet comestible. Gírgola carnosa, fàcil d’integrar en plats quotidians. Consumeix-ne només exemplars identificats amb seguretat, mai per una sola foto.
Quan surt la gírgola?
Sobretot a la tardor i a l’hivern: el pic sol ser al novembre i al desembre i pot aparèixer del setembre al febrer segons l’altitud i la pluja.
On creix la gírgola?
Creix en bosc de ribera i boscos de planifolis, fins a 1.800 m d’altitud, sobretot en sòl no determinant; depèn de la disponibilitat de fusta.
Amb què es pot confondre la gírgola?
Sobretot amb el bolet d’olivera (Omphalotus olearius), tòxic: tot el carpòfor és taronja, incloses les làmines i el peu; sol créixer en feixos sobre oliveres o arrels de planifolis. També amb la gírgola pulmonada (Pleurotus pulmonarius), comestible: més pàl·lida, prima i termòfila, amb fructificació principalment estival; separar les dues espècies pot requerir microscòpia o ADN.
Per guardar i compartir
Targeta de camp de la gírgola
Fitxa visual 4:5 amb els trets principals, la temporada, l’hàbitat i advertiments de seguretat, a punt per guardar al mòbil o compartir.
És una ajuda de camp, no una confirmació d’identitat: revisa la fitxa completa i consulta una persona experta abans de consumir-ne cap.
Vols totes les espècies en una sola làmina? Consulta els dibuixos de tots els bolets en PDF.
Referències